Paraules ja avanç escoltades però que a la fi
prenen sentit, dites altre temps per boques que no tenen res dins i que ara
sonen acompanyades d’una veu que si té llum que és ben forta quant et parla i
que sap molt bé que diu.
Pots triar la flor d’un dia o abraçar-te a un
arbre al que la fulla mai la cau, aquell
que a l’estiu et fa ombra i que et refugia en quant plou que a les seves
branques hi ha vida i no només una bella olor que ella sola pot desprendre però
que no es queda mai amb tu.
Aquesta cançó que només tu i jo podem escriure i
que ara creiem que mai ja acabarà, que neix altre con cada dia i que torna a
començar amb notes que ens envolten i que nomes nosaltres som capaços de
poder-les atrapar.
Mans que s’entrellacen i que fins ara anaven provant, coneixent altres cossos i ara troben el que anaven buscant, aquell que es desperta al contacte més suau, aquell que sap alçar-se com cap altre i que ara jeuen junts.
Sentiments que prenen formes que no s’imagina mai
ningú, que ara són l’arrel més forta per poder-hi créixer junts, que
s’entreguen uns las altres sense pors i sense raons que han aconseguit
ajuntar-se per formar allò que vols.
Cap del dos es farà enrere a costat molt d’ arribar a poder sentir-se així d’estimats, a poder arribar sense alçar-se a tocar el cel amb les mans, continuar sent dos que es poden fondre en al moment més desitjat.
El contacte d'unes pells que fins ara s’han
enyorat però que ara ja es troben i no es volen separar, es confonen en un només
un llarg abraç i es transmeten tantes cosses que es desitjaven explicar.
Somriures que surten a cops de paraules que venen
des de molt dins, tremolors que sents con et recorren i et fan sentir tan viu,
imatges que et venen plenes de missatges al tancar una mica els ulls i que
poden fer-te sentir el tacte que et transmet que ara és aquí.
Batecs que són com palmades que acompanyen les
cançons i que ara s’acoblen per poder encara sonar més fort, fent que la musicà
no sigui només allò que sona quant et fa tan mal el cor.
Escales que et costava pujar-les quan anaves tu
tot sol i que ara veus con a rampes que t’empenyen com en vol a un lloc no hi
queden llàgrimes ni forats per reomplir on el cors es mostren fàcil i on encara
ho queda tot per dir.
Histories que van ser tristes les que llegeixes ara i rius si no saps donar una
passa no faràs mai el camí, si et quedes als afores no podràs veure que hi ha
dins, potser el tresor o una pedra si no jugues podent perdre no sabràs que fas
aquí agafa aire i submergeix-te que segur que el fons és bonic.
Vides que juntes transpiren confiança i es
transmeten lleialtat, amics que avanç eren i que ara són amant, confident només
fins ara però que mai no ho oblidaran ja que son les pedres que ara aguanten
els pilars.
Això avui s’ha tornat molt més que una amistat
una lluita davant dubtes que ells ja saben que han guanyat.
